Il·lustradora, creativa i professora d'art.
Vaig fer el primer crit l'any 1985 en una clínica de Barcelona. La vida cosmopolita no em va durar gaire, ja que amb poc menys d'un any la meva família es va instal•lar en un poble de la Ribera d'Ebre. Un poble que gairebé ningú coneixia, a part dels que ja hi vivien, és clar. Els meus pares deien que ni tan sols sortia als mapes, i això em feia sentir com si visquéssim en una illa deserta en mig d'un oceà de farigoles i d'oliveres. I així em vaig passar tota la infància, nedant entre matolls i amagant-me a coves de pastor amb els meus cosins i la meva germana. Érem una espècie de tribu salvatge amb accent de Barcelona i no ens calia res més. Però quan vaig anar creixent, vaig començar a entendre que el Món començava després del límit de la nostra finca, i aquesta idea em va mantenir desperta. Només pensava a descobrir qui hi havia més enllà. Com eren les persones fora dels nostres límits geogràfics, que els hi preocupava, com vivien i sobretot volia saber si jo podria encaixar-hi.
L'art, en aquell moment va ser el meu passaport, i amb quinze anys i moltes pors va començar el meu viatge. Residències d'estudiants, pisos compartits, beques i museus es van anar succeint sense parar durant més de dotze anys, fent que la meva vida fos una descoberta constant i a voltes també una gran decepció, per què negar-ho. Vaig llicenciar-me en Belles Arts, vaig viatjar una temporada per França i vaig fer cap a l'escola de la dona Francesca Bonmaison, i allí, finalment vaig trobar el meu ancoratge. De la mà de la Rosa Serra i de l'Ignasi Blanch vaig aprendre l'ofici de la il•lustració i el fet que l'art, malgrat tot, podia ser un ofici. Fins llavors vivia amb la idea romàntica que l'art era sagrat i que tan sols aquells escollits per Déu tenien dret a ser mostrats. Amb la il•lustració vaig comprendre que cada làmina era una obra d'art, que cada personatge que creaves era una bona excusa per netejar les inquietuds pròpies, i que a més podies prestar-te al públic infantil, aquells que encara són purs i amb els quals hi tinc esperança. De cop i volta tot va agafar sentit i es va tancar el cercle. I en aquell moment i de manera inevitable el soroll de la ciutat se'm va fer insuportable i vaig veure que havia d'iniciar una nova etapa, la del retorn.
Trenta anys després, el poble que em va veure créixer ja sortia als mapes, i gràcies a Internet vaig sentir que era una illa deserta plena de ponts que podia obrir i tancar al meu gust. Des que em vaig tornar a instal•lar a la nau nodrissa, he treballat més que mai. He publicat llibres, he començat a veure la meva feina remunerada i estic fent classes d'art a adults i infants, en resum, m'he definit i he esdevingut professional de la il•lustració i del dibuix. Ara l'aventura no para, i el millor és que sense saber quina és la següent parada, confio més que mai en què el trajecte serà profitós. Aquesta és l'ensenyança més valuosa que he après fins ara: no paris de treballar i confia en el que ha de venir.
Espero que gaudeixis d'aquesta estació i fins aviat.